Amb més detall
| id_opt | opt_visible | opt_tema | opt_pregunta | opt_estat | gram_cat_p | gram_cat_s | opt_origen | opt_resposta | ||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 1913 | s | Sintaxi | ⊕ L'ús de la forma plena del pronom es |
f | Sintaxi | Pronoms | Sobre llengua | Els pronoms febles són mots àtons, és a dir, no tenen accent propi, sinó que formen una unitat accentual amb el verb, i poden anar al davant (en posició proclítica) del verb o al darrere del verb (en posició enclítica). La forma que adoptin dependrà de la seva posició respecte del verb i també de si es combinen amb altres pronoms. El pronom es presenta quatre formes:
Generalment, aquest pronom adopta la forma reforçada es quan es troba a davant del verb si la forma verbal que precedeix comença per consonant. Per exemple, es lamenta. Ara bé, quan el verb comença per essa, sovint es fa servir la forma se a fi d'evitar el contacte entre la essa final del pronom i la essa inicial de la forma verbal. Per exemple, se situa, se cenyeix. En aquests casos, tant la forma es com la forma se són acceptables, però l'ús de la forma plena se és més habitual en els registres formals i en la llengua escrita. Un altre recurs propi d’alguns parlars per a evitar el contacte entre dues esses, que només es fa servir en la llengua oral, és intercalar una vocal neutra o una e (depenent dels parlars) entre el pronom i la forma verbal. Per exemple, us e situa, els e cenyeix. Tanmateix, en els registres formals cal evitar aquest recurs.
|
||||||||||||||||
| 1926 | s | Sintaxi | ⊕ Usos del quantificador tan |
f | Sintaxi | Adverbis | Sobre llengua | Les formes tan i tant, malgrat que corresponen a mots diferents, en molts parlars es pronuncien de la mateixa manera, perquè hi ha parlars en els quals la t del grup nt s'emmudeix a final de mot. És per això que, de vegades, hi ha dubtes a l’hora de decidir quina de les dues cal fer servir. Pel que fa al quantificador tan, pot tenir diversos significats i també pot presentar diferents comportaments sintàctics:
|
||||||||||||||||
| 1934 | s | Sintaxi | ⊕ Usos de fins i fins a amb valor espacial |
f | Sintaxi | Preposicions | Sobre llengua | La preposició fins a, que expressa un límit final espacial o temporal que no s’ultrapassa, pot aparèixer sense la preposició a en determinats casos, i també hi ha contextos en què tant es podrà fer servir la forma composta fins a com la forma simple fins. Quan té valor espacial, es fa servir la forma simple fins en els contextos següents:
Es pot fer servir tant la forma composta fins a com la forma simple fins en els contextos següents:
Llevat dels casos anteriors, en la resta de contextos es fa servir la forma composta fins a.
⊕ Usos de fins i fins a amb valor temporal.
|
||||||||||||||||
| 1937 | s | Sintaxi | ⊕ Usos de fins i fins a amb valor temporal |
f | Sintaxi | Preposicions | Sobre llengua | La preposició fins a, que expressa un límit final espacial o temporal que no s’ultrapassa, pot aparèixer sense la preposició a en determinats casos, i també hi ha contextos en què tant es podrà fer servir la forma composta fins a com la forma simple fins. Quan presenta valor temporal, es fa servir la forma composta fins a en els contextos següents:
En canvi, es pot fer servir tant la forma composta fins a com la forma simple fins en els contextos següents:
En la resta de contextos, la forma fins a es redueix a fins:
|
||||||||||||||||
| 1962 | s | Sintaxi | ⊕ Pronominalització de sintagmes nominals indefinits |
f | Sintaxi | Pronoms | Sobre llengua | Una de les funcions del pronom en és substituir sintagmes nominals indefinits en funció de complement directe o de subjecte posposat d’un verb inacusatiu.
En cas que el sintagma nominal tingui especificadors, no queden recollits pel pronom i es mantenen en posició postverbal. Per tant, en una frase com Hem llegit tres llibres, si es vol pronominalitzar el complement directe de llegir el resultat serà N’hem llegit tres. En canvi, sí que es poden substituir pel pronom en els complements o modificadors del nom, tot i que no de manera obligatòria. Per exemple, si es vol pronominalitzar el subjecte inacusatiu de arribar a Han arribat disfresses noves, tant es podrà fer N’han arribat com N’han arribat de noves. Cal tenir en compte que, quan el nom que fa de nucli del sintagma nominal indefinit va acompanyat per un modificador adjectival, si queda sense pronominalitzar anirà precedit de la preposició de, com s’il·lustra en l’exemple anterior: N'han arribat de noves. Això també succeeix quan el modificador del nom és un possessiu que va darrere del nom, com a la frase He llegit dos llibres teus, en què el complement directe es pot pronominalitzar amb en: N’he llegit dos de teus. D'altra banda, si la part pronominalitzada del sintagma nominal indefinit està dislocada, també apareixerà, generalment, precedida de la preposició de: De llibres teus n’he llegit dos o N’he llegit dos, de llibres teus.
|
||||||||||||||||
| 1965 | s | Sintaxi | ⊕ Pronominalització de l'atribut |
f | Sintaxi | Pronoms | Sobre llengua | En les oracions copulatives o quasicopulatives, l'atribut és el predicat no verbal que selecciona o condiciona el subjecte. A l'hora de pronominalitzar aquest complement, es poden fer servir diversos pronoms, i la tria d'un o un altre dependrà del context. En oracions copulatives amb el verb ser, es fa servir el pronom ho per a substituir sintagmes adjectivals, sintagmes preposicionals o adverbials, sintagmes nominals o possessius, o oracions subordinades en les oracions copulatives d'identificació.
També en oracions copulatives amb el verb ser, es fa servir el pronom en, alternant amb ho, per a representar l'atribut locatiu d'origen o l'atribut de pertinença: La meva mare n'és / ho és, d'Arenys; El meu fill petit és de primer d'ESO, i el gran també n'és / ho és perquè va repetir un curs. En oracions copulatives amb els verbs ser i estar, el complement introduït per de d’un adjectiu en funció d’atribut és representat pel pronom en. Per exemple, en un cas com Fins ara no he estat conscient de la magnitud de l'error, es fa servir el pronom en per pronominalitzar el complement de l'adjectiu conscient: Fins ara no n'he estat conscient. En oracions en què el verb fer-se és quasicopulatiu i significa ‘tornar-se’ també es pot fer servir el pronom en per a representar l’atribut, alternant amb hi. Per exemple, a Aquest nen cada dia es fa més gran es pot fer la pronominalització Aquest nen cada dia se’n fa més, i també Aquest nen cada dia s'hi fa més. Quan l’atribut forma part d’una oració amb un quantificador exclamatiu, a l'hora de pronominalitzar-lo se sol fer servir el pronom en: Que n’és, d’intel·ligent! També es fa servir el pronom en, tot i que només en alguns parlars, en oracions en què el verb ser significa 'haver-hi' i fa referència a persones, en frases com Quants en són, en aquella sala? En són tres. En el cas dels atributs dislocats, en central, en septentrional i en part del nord-occidental generalment van precedits de la preposició de (De pesats, ho eren molt), a diferència del valencià, els parlars baleàrics i una part del nord-occidental, en què no hi ha la preposició (Pesats, ho eren molt). La presència de la preposició de davant de l'atribut dislocat afavoreix que en els parlars esmentats, a l'hora de fer la pronominalització, també es faci servir el pronom en: De pesats, n'eren molt. Ara bé, per a pronominalitzar amb en, cal que es compleixin dues condicions: d'una banda, l’atribut ha d'expressar una propietat graduable, i de l'altra, la dislocació no pot afectar l’especificador del sintagma. Per exemple, Ara són molt inflexibles, però abans (d'inflexibles) no n’eren gens.
|
||||||||||||||||
| 2253 | s | Sintaxi | ⊕ Usos de sinó i si no |
f | Sintaxi | Altres | Sobre llengua | En les construccions adversatives excloents, prototípicament es fa servir la conjunció sinó, que precedeix el segon element de la construcció. Aquestes construccions es caracteritzen perquè el segon element exclou i nega el primer, com a la frase No tinc un cotxe sinó dos. Com es pot observar en el quadre de sota, la conjunció sinó pot precedir diversos tipus de sintagmes, però també introdueix oracions subordinades que poden tenir el verb en forma personal o en forma no personal:
La conjunció sinó també té el valor excloent de excepte en oracions interrogatives retòriques en les quals la negació és implícita, en casos com Per què m'has trucat sinó per recordar-me que havíem quedat? o A qui esperes sinó a ell? Aquestes oracions impliquen una negació, i signifiquen, respectivament, 'no m'has trucat per cap altre motiu que recordar-me que havíem quedat' i 'no esperes a ningú més que a ell'. Aquesta conjunció també es pot fer servir en les oracions afirmatives en què es coordinen sintagmes nominals i el primer està quantificat amb un quantificador universal (tothom, tot) com en el cas de Tot ho farem sinó la nostra feina o Tothom vindrà sinó la meva millor amiga. Cal no confondre la conjunció sinó amb la construcció si no, formada per la conjunció condicional si seguida de l'adverbi no. La seqüència si no té valor condicional, mentre que sinó és una conjunció adversativa. Per exemple, la frase A qui ho puc explicar, si no és al pare? contrasta contrasta amb A qui ho puc explicar sinó al pare? En el primer cas, es pregunta sobre la persona a la qual es pot explicar una cosa si no es decideix recórrer al pare i, per tant, hi ha un valor condicional. En canvi, en el segon cas ens trobem davant d'una oració interrogativa retòrica en què es nega que hi hagi ningú més que el pare a qui explicar una cosa.
|
||||||||||||||||
| 1874 | s | Ortografia | ⊕ L'apostrofació de l'article definit |
f | Ortografia | Apostrofació i contracció | Sobre llengua | Els articles definits singulars, que són el i la, s’apostrofen seguint les normes d'apostrofació generals, és a dir, quan precedeixen un mot començat per vocal o per hac muda seguida de vocal. Per exemple: l’ull, l’huracà, l’Àlex, l'odi, l'amor, l'indi, l'Enric; l'ampolla, l'emoció l'Abril, l'heura, l'Índia, l'illa, l'oliva, l'única, l'hamaca. Ara bé, l'article definit femení, no s'apostrofa quan precedeix un mot començat per una i o una u àtones (o bé hac seguida de i i u àtones). Per exemple: la idea, la Isabel, la unió, la història, la humitat. Cal tenir en compte que, d’acord amb l’Ortografia catalana, els articles determinats davant de mots formats amb el prefix a- amb valor negatiu no representen cap excepció i, per tant, s’apostrofen seguint les normes generals (a diferència del que establia la normativa ortogràfica anterior). Per exemple: l’anormalitat, l’asèpsia o l’asimetria. A part d'aquestes regles generals d'apostrofació, hi ha dos casos en què, per raons de pronunciació, l'article femení no s'apostrofa, encara que es compleixen les condicions esmentades:
D'altra banda, hi ha altres casos més específics que cal tenir en compte a l'hora de decidir si cal o no apostrofar els articles el i la:
Finalment, l'article se sol apostrofar quan precedeix un mot usat amb valor metalingüístic, com en el cas de la frase L'amic de la frase anterior és el nucli del sintagma. I també hi ha apostrofació davant d’un mot o un fragment escrit en cursiva (marcat tipogràficament en rodona en els exemples) i davant de les cometes d’obertura. Per exemple: L’Ara treu un nou suplement; Compra l’Hola; El presentador va emfasitzar que ell era l’«únic».
|
||||||||||||||||
| 1876 | s | Ortografia | ⊕ L'apostrofació de les sigles |
f | Ortografia | Apostrofació i contracció | Sobre llengua | Per a saber si cal apostrofar els articles el i la i la preposició de davant de les sigles, cal fixar-se en la manera com es pronuncien aquestes sigles. En el cas de les sigles que es llegeixen com qualsevol altra paraula (acrònims), els articles el i la i la preposició de s'apostrofen o no d'acord amb les regles generals d'apostrofació. Per exemple, s'apostrofen l'INCAVI, l'UCI i d'IVA, però no s'apostrofen el PIB, la NASA ni de RENFE. De la mateixa manera, en el cas de les sigles que es llegeixen lletra per lletra, si la sigla comença amb vocal també es fa servir l'apòstrof d'acord amb la regla general. Per exemple: l'IPC. Cal tenir en compte que l'accent recau sobre la vocal tònica corresponent a la pronunciació de la darrera lletra, de manera que llegirem 'l’i-pe-cé'. En canvi, si la sigla comença amb un so consonàntic, com ara el DNI (‘el de-ena-í’), o amb i o u àtones, si són sigles femenines, com ara la UB (‘la u-bé’), no s’apostrofen, tret que el nom de la primera consonant comenci amb vocal, com a l’FMI (‘l’efa-ema-í’). En el cas que la sigla es pronunciï combinant la pronunciació sil·làbica amb la pronunciació lletrejada, aleshores se segueix el criteri de les lletrejades. Per exemple: el PCUS ('el pe-cus'), l'MPOC ('l'ema-poc'). Cal tenir en compte que, si la sigla es pronuncia desplegant tots els mots que la conformen, s’apostrofa considerant el primer mot. Per exemple: el TSJC ('el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya') o el SNL (si es llegeix 'el Servei de Normalització Lingüística', però l’SNL si es fa la lectura lletrejada, 'l’essa-ena-ela').
|
||||||||||||||||
| 1878 | s | Ortografia | ⊕ L'apostrofació dels pronoms febles |
f | Ortografia | Apostrofació i contracció | Sobre llengua | De la mateixa manera que, en determinats contextos, cal apostrofar l’article determinat i la preposició de, també hi ha casos en què els pronoms febles s’apostrofen. La manera com s’apostrofaran els pronoms depèn de factors diversos, com ara el tipus de pronom, la forma verbal i si els pronoms apareixen sols o en combinació amb altres pronoms.
Si hi ha més d’un pronom, l’apòstrof, si n’hi ha, estarà situat tan a la dreta com sigui possible. Això implica que, quan es troben davant del verb, els pronoms s’apostrofaran entre ells o, en cas que el verb comenci amb vocal, l’últim dels pronoms s’apostrofà amb el verb. Per exemple: me’l dona, se’n queda dos, l’hi deixa, me l’agafa; però us la incendia, me’l n’agafa ('agafa el clauer a mi del calaix'). Quan la combinació pronominal es troba al darrere del verb, en cas que calgui posar-hi apòstrof també s'escriurà màximament a la dreta, mentre que la resta dels elements aniran enllaçats amb un guionet al verb o entre ells. Ara bé, cal tenir en compte que al darrere del verb mai no hi haurà més d’un apòstrof. Per exemple: dona-li’n, menjar-se’ls, compreu-vos-ho, agafa-me-l’en ('afaga el clauer a mi del calaix'). Cal tenir amb compte que hi ha pronoms que no s’apostrofen mai, ni al davant ni al darrere del verb, independentment de si es combinen amb altres pronoms o no. Es tracta de les formes li, hi i ho. Per exemple: li dona panses, dona-li panses; hi posa llibres, posa-hi llibres; ho deixa sobre la taula, deixa-ho sobre la taula. També cal notar que, quan es trobin al davant del verb, els pronoms no hi aniran enllaçats de cap manera si no es poden apostrofar. Per exemple: us compren regals, ens donen aigua, els van llegir molt ràpid, em porten llaminadures. Finalment, en posició postverbal, les formes sil·làbiques dels pronoms febles (-me, -nos, -te, -vos, -us, -lo, -los, -la, -les, -se, -li, -ho, -hi i -ne) s'adjunten a la forma verbal per mitjà d'un guionet. Per exemple: saludar-me, afanyem-nos, retireu-vos, sorprendre-us, mira-la, adormir-se, entrem-hi, parlem-ne.
|
Gramàtica de la llengua catalana (